dimarts, 16 d’octubre de 2007

Dolor a Birmània.




Llegint la premsa aquests dies, hem trobat al diari Avui aquesta noticia que ens ha causat molta impressió:

"Desenes de milers de persones s'han sumat a les protestes que els monjos budistes birmans duen a terme des de fa dies arreu de Myanmar contra la dictadura militar que governa el país des del 1962. La principal ciutat birmana, Yangon, i altres localitats del país, han viscut les protestes més multitudinàries des que milers d’activistes demòcrates van manifestar-se contra el règim militar fa vint anys i van ser massacrats.

Uns 300.000 birmans han prés els carrers de Yangon i d’altres localitats com Sittwe, on gairebé la població sencera, d’uns 100.000 habitants, ha sortit per manifestar-se amb els monjos. A la segona ciutat més poblada del país, Mandalay, al nord, i Pakokku, en la regió central, també han tingut lloc grans protestes. A Pakokku és on ha començat la rebel·lió dels monjos arran de l’agressió patida per alguns religiosos a mans de soldats birmans.

En resposta a aquest incident i davant la negativa de la junta militar a disculpar-se pels maltractaments, l’Aliança de Tots els Monjos de Birmània ha convocat una gran protesta que ha estat secundada per activistes demòcrates i milers de ciutadans disposats a expressar el seu descontentament després de dècades de repressió.


Amenaces del règim militar birmà
El règim militar birmà ha reaccionat de forma amenaçadora a les protestes. La junta militar ha advertit que està preparada per “actuar” contra els monjos budistes que lideren les manifestacions.
El ministre d’Afers Religiosos, el general Thura Myint Maung, ha advertit als monjos que no trenquin les “normes i regulacions” budistes i ha responsabilitzat de les protestes “elements destructius” oposats a la pau a Myanmar, que té 53 milions d’habitants.


Violència potencial
Els monjos són molt respectats pels birmans i qualsevol acció que la junta militar fes contra ells podria provocar un esclat de violència als carrers.
La jornada de protestes multitudinàries ha anat precedida d’una ordre emesa a primeres hores del matí per la jerarquia de la institució budista de Myanmar –sotmesa al control governamental– perquè tots els monjos retornessin als seus monestirs i posessin fi a l’onada de concentracions contra el règim.

L’Associació de Presos Polítics de Birmània ha denunciat la detenció de 218 persones que han participat en les primeres protestes, que es van dur a terme l’agost passat."


Carlos i Sergio.

Felí Ezequiel

Em dic Ezequiel i tinc 26 anys. Sóc de Helsinki, m' agrada el fred, però visc a Espanya. Els dies a Helsinki són massa depriments, sempre plou o neva i els dies sempre són grisos, els meus pares no volien això per a mi.

Us vull explicar la meva història, on creia que patia una malaltia o maledicció sense cura. El meu pare sempre ha treballat en una protectora d'animals on la majoria dels animals estaven malalts. Recordo que hi havia un gat negre d' ulls verds grans i rodons, però estaba molt malalt i... una mica boig.

Quan tenia 6 anys la meva mare va voler que anéssim una tarda a veure al meu pare al treball i li féssim companyia, però quan vam arribar el meu pare estava desesperat, perque aquell gat de ulls verds i de color negre s'havia escapat. La meva mare va voler ajudar-lo i jo em vaig quedar solet berenant el meu entrepà. Vaig decidir anar a donar una volta, per veure el altres animals que hi havia engabiats, i de cop al meu davant estava aquell gat mirant-me fixament i malintencionadament.

Vaig intentar ignorarlo, però ell va llençar al meu coll i em va mossegar entre l' espatlla i el coll, va marxar d' un salt i em va deixar a terra plorant i cridant del mal que em feia. Els meus pares van venir deseguida amb mi i em van portar al metge. Em van fer milions de probes i no tenia rès, estava completament sa. Els metges no ho entenien. Aquell gat estaba realment malalt, però amb la seva autèntica bellesa exterior era impossible de fer creure.

Van passar 16 anys des d'aquell atac felí tan salvatge. Recordo que als 22 anys vaig començar a trobar-me malament: el meu olfacte era molt més fi, i em movia molt silenciosa i àgilment. Mai vaig imaginar d'on provenien aquells efectes sobrenaturals.

Als 22 anys vaig marxar a Finlandia, el meu país, a viure, i hi he viscut sempre sol. Una nit mentres dormia, el meu cos es va començar a encongir i a fer-me mal. El meu cos es va començar a recobrir de pel negre ¿m'estava transformant en un animal?. Vaig arrossegar-me fins al mirall i vaig veure que en el reflex hi havia aquell gat negre de fa 16 anys, aquell gat que em va atacar i em va mal ferir, però... m'estaba transformant en aquell gat? Era realment, preciós, uns ulls verds com els d'un prat i un pèl tan suau com el bellut.

Em vaig començar a desesperar, em quedaria així tota la meva vida?. Vaig voler anar a buscar ajuda. Vaig voler sortir per la porta però el meu cos m' ho impedia, per sort vaig deixar una finestra oberta i vaig saltar per allà cap a fora. Vaig caure sobre la neu i em vaig fer mal. Una noia que s'acostava cap a mi em va veure. Recordo perfectament com era ella: era molt prima , tenia els ulls clars igual que el color dels cabells que el tenia llarguíssims. Em va recollir. Es déia i diu Ebony...

Em va portar a casa seva i em va ficar dins del seu llit. Al matí quan em vaig despertar, estava totalment despullat, el meu cos tornava a ser el d'un humà. Em vaig espantar. Però ella no era al llit, només hi havia un gat totalment blanc amb el pèl que semblava bellut i brillava moltíssim. Em vaig vestir amb alguna cosa que hi havia per allà, i vaig tornar cap a casa meva, preguntant-me que se n'havia fet d' aquella preciosa noia que tenia per nom Ebony. Ella mateixa em va parlar a la nit, com si em considerés un amic.

Aquell gat blanc em va perseguir fins a casa, el vaig recollir i el vaig ficar a descansar al meu llit. Em vaig quedar totalment adormit, fins les 10 de la nit que va ser quan em vaig despertar. Als meus peus hi havia aquella noia que m' habia recollit, Ebony, com podia ser?, era ella aquell gat blanc tan bonic? la vaig despertar i es va espantar, i es va tapar deseguida amb els llençols. Un gat l'havia mossegat 15 anys enrere, però ella durant la nit es tornava dona i durant el dia gat, en canvi jo era home per el dia i per les nits gat.

Encara estem junts, però afortunadament ara ja no hi ha transformació ni canvi de cos, perquè després de la nostra primera relació sexual vam trencar el malefici amb el nostre etern sentiment, que es l'Amor ...

Sonia

Els 3 nens

Tot va començar l’any 1935 en un petit poble de França que es deia L’Ojule. El científic Ralph Lauren va començar amb l' estudi del clonament. El científic vivia dalt d’una muntanya i la gent del poble mai ho l'havia vist.

L’estudi del cientific es basava en la clonació i la vida artificial: va estar sense sortir del castell 40 anys.

L’any 1975 va tenir bones noticies: havia inventat una màquina capaç de clonar qualsevol forma de vida, la va anomenar “Lazaro”. El seu primer clonament va ser amb un gos que es deia F1 i encara que la gent veia la seva creació amb admiracio i respecte, per ell no era més que un experiment. Ell volia realment alguna cosa exitosa. Va treure sang de ell mateix i va decidir clonar-se. Així van néixer 3 petits nens bessons. Ara sí que estava realment content amb el que havia fet.

La mala sort vas ser que el científic va morir només 1 mes després de crear als nadons deixant-los a la seva sort.

Van ser enviats a una casa d’acollida on després de 2 anys van ser separats, 2 van anar amb una familia francesa i l'altre va anar a parar a una familia catalana.

Aquest últim va arribar a Reus on va començar els seus estudis. El temps va passar i el nen es va fer gran. Quan tenia 22 anys va decidir anar a buscar als seus 2 germans per què des de petit havia trobat que alguna cosa li faltava.

Va anar a França i va començar una recerca de 3 anys, i quan pensava deixar-ho va trobar els seus germans . Van parlar molta estona i van decir veure’s 3 vegades a l’any.

Carlos

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Junts?


Aquesta història parla d'uns nens que viuen a Mongolia. Aquests nens eren pobres i no tenien gaires recursos per a sobreviure dignament.

Un dia un equip de bàsquet dels Estats Units d'amèrica es va adonar que ells tenien molts diners i havia molts països de l' Àfrica que no en tenien, i per això van organitzar una gira pels països pobres.

L'equip va arribar un dia a Mongolia i van començar a jugar amb tots els nens que es trobaven, i es van adonar que hi havien dos nens que destacaven molt sobre els altres nens mongols.

Van decidir que aquells dos nens no podien estar al carrer sense fer rès, per què ells tenien molta traça per aquell esport.

La federació de bàsquet dels Estats Units va parlar amb les families dels nens i van decidir entre tots que anirien a Àmerica a jugar a la lliga nacional americana.

Quan van passar els anys aquells jugadors van ser molt més bons fins que un dia es van trobar jugant a la millor llig del món.

Els jugadors cobraven molts diners i del seu sou van anar donant al seu pais una mica per a que aquell esport no s'oblidés, i així aquell país va anar prosperant i avui en dia té molts atletes, jugadors de bàsquet, de futbòl etc.

Albert

La nostra tira còmica


Sònia i Jordan

El que espero de l'Aula Oberta

Espero que pugui arribar a no suspendre cap assignatura, gràcies a que aquest any es fa l'aula oberta.
És millor aquesta classe perquè treballem més en grup i tenim més opinions sobre els treballs de classe i no es tan difícil com quan ho vols fer tot sol.
Tambè s`ha de ser més responsable i anar amb més cura amb les coses que solem fer, ja que treballar en grup a vegades pot ser més dificil perquè compartim les nostres opinions i informacions i no tot surt com nosaltres esperem que surti.

Elena