Elements d'un circuït elèctric, Yassin

Les 5 cartes del Cristian

UN MUSEU MERAVELLÓS
	A la ciutat de Manchester han acabat de construir un museu molt gran i bonic. A la gent li crida molt l'atenció perquè la forma d'aquest museu és nova i molt moderna. En aquest lloc i van molts instituts de tot arreu, per a que s'inspirin els nois i noies a l'hora de plàstica i per veure si els hi agradaria ser arquitectes o pintors quan siguin més grans.
	Avui ens ha tocat anar-hi al nostre institut. Hem agafat el metro i després l'autobús, perquè vivim a Liverpool i està una mica lluny de Manchester. L, la nostra professora de plàstica ens ha dit que tenim que fer una maqueta sobre alguna cosa que ens hagi agradat del museu.
	Ara ja he arribat a casa i s'ha fet de nit però encara no sé què puc fer per muntar la meva maqueta, no se m'acut res! Porto hores i hores pensant que és el que em va agradar més, però ées que em van agradar moltes coses... Ja sé!
	Ara agafaré els meus llapis i les meves eines de treball i començaré a fer la meva maqueta, serà una cosa especial, ningú s'ho esperarà, segur que trec la millor nota de tot l'institut amb la meva maqueta única i irrepetible: serà una replica d'uns astronautes americans que van trepitjar la Lluna per primera vegada el 20 de juliol del 1969.
	Avui tots els instituts hem anat amb la nostra maqueta al museu per veure qui guanyava el premi. El premi consiteix en exposar la maqueta al museu i posar el teu nom sota la maqueta. He guanyat el premi jo!!! Després d'hores amb nervis ho he sabut. Moltes gràcies a tothom que m'ha votat. Adéu. ;)

Cristian P.

Les 5 cartes de la Kiara

Nadal
	L'història comença una tarda molt tranquil·la, en un parc de San Francisco. Tothom tenia ganes d'anar cap a casa perquè feia una mica de fred i per la nit, segur, baixaria la temperatura. Encara que sigui una mica estrany la ciutat estava molt tranquil·la en aquell dia de Nadal tots estaven pels carrers comprant regals per la família.
	Jessy vivia en un pis molt acollidor al centre de la ciutat, no era molt luxós però era bastant bonic, aquesta nit sabia que es quedaria a casa sola, perquè la seva família estaven una mica lluny de San Francisco. Li semblava una mica trist passar el Nadal sola, Jessy estava acostumada a estar sempre amb els seus germans, el seu pare que l'estimava molt i amb els records que tenia de la seva mare, que es va morir quan ella encara era tota una nena.
	Quan es va donar compte de que realment estava sola va trucar a una amiga de la facultat que vivia a prop seu i li va preguntar si no volia venir a fer-li una mica de companyia. Passant més o menys un quart d'hora l'amiga arriba i veu que ella estava sola i decideix quedar-se amb ella aquella nit. Jessy va tenir la idea de fer un pastís de maduixa i l'amiga li va dir que aquesta idea era genial. Desprès d'una hora i mitja fent el pastís van seure les dues al sofà i van començar a mirar fotos de la Jessy de quan era petita...
	Van trobar una foto una mica antiga, una on Jessy i el seu pare estaven en un parc jugant amb un gronxador. Jessy va recordar tot el que havia passat aquest dia de la foto i li va explicar a la seva amiga... que aquest gronxador estava en un parc que hi havia a l'hospital, on estava la seva mare hospitalitzada i amb els ulls llagrimejats li va dir a l'amiga que la vida no tenia perquè haver-li pres una cosa tan important com la seva mare..
	Eren les 3 de la matinada i les dues seguien parlant i veient fotos de Jessy. Jessy li va explicar a la seva amiga que els estudis van ser el millor remei per què ella no es sentís tan angoixada per la mort de la seva mare, li va explicar que els llibres que llegia d'històries o de qualsevol cosa era cada vegada més una mica d'experiència que ella guanyava al llarg del temps que passava. Jessy es va posar molt trista per no haver estat amb la seva família el dia de Nadal...

Kiara

Històries de Reus

Ja fa tres cursos que els alumnes de l'aula oberta escrivim una història que passa en algun indret de la nostra ciutat.

Les històries les localitzem en un mapa de Reus, així, clicant a sobre, podem llegir la història i saber l'indret on passa:

Ja hem portem més de 20! i el proper curs més!

Que et portin! (Història de gener)

Aquesta és la història d'una dona que es diu Rebeca i que volia marxar de la seva ciutat, perquè estava cansada de fer sempre el mateix: treballar, anar a casa, mirar la tele i dormir. Ja estava farta d'això. Així que li va dir a una amiga, Carol, que marxés amb ella perquè no tenia massa diners i així podrien pagar entre les dues. Carol li va dir que estava encantada d'acompanyar-la, però com que la Rebeca ni la Carol tenien molts diners guardats, la Carol li va demanar d'anar a una casa que té el seu tio als afores de la ciutat. Així que van agafar el cotxe de la Carol i la Rebeca va pujar i se'n van anar de viatge com elles volien.
Quan estaven a la carretera parlaven de les seves coses, de tot menys del treballar. Quan van arribar, la Rebeca estava molt contenta perquè ja podia descansar. Van anar a una ciutat que estava al costat, i van conèixer dos nois molts simpàtics. Van anar de compres, totes les tendes de roba les van visitar, van menjar Mexicà, i els va encantar ...
Quan era moment de marxar no volien cap de les dues perquè s'estava molt bé allà, però tenien que tornar per anar a treballar. Van jurar que en poc temps tornarien a passar unes bones vacances juntes.

En cotxe fins a Alemanya! (història de gener)

Un dia vaig anar de viatge a Alemanya amb els meus tios. Vam començar el viatge amb el cotxe i vam parar en un lloc per dormir i menjar.Al dia següent vam aturar-nos amb el cotxe fins que vam arrivar a un lloc on no podiem continuar amb el cotxe i vam tenir que anar amb l’autobús una estona.
Al final va arribar a Alemanya on feia fred perquè era hivern i estava tot ple de neu. Tot estava molt bonic i ple de neu per tot. El primer que vaig fer va ser agafar una bola de neu i tirar-la al meu tio. Va ser una sensació molt bona i vam riure molt.
Vam fer una guerra de neu i després vam anar a dormir una estona i després vam anar a veure coses molt maques com museus, estàtues ,places ... tot era fantàstic.

Un viatge en cotxe (història del gener)

Un dia dos amics havien decidit de fer un viatge amb cotxe de Reus fins a Senegal. L'un es deia Dadi i l'altre Abdoulaye. Els dos amics tenien un cotxe Renauld i l'un dels dos tenia la carnet de conduir que era el Dadi.Abans que agafessin el camí els amics havien comprat totes els coses que necessitaven per fer el viatge, sobretot aigua. Els amics havien començat el viatge un dijous del mati.

Després de 450 km van punxar les dues rodes i van perdre 90 minuts per canviar-les. Després de tres hores més de conduir van arribar a la frontera de d'Espanya-Marroc i no van poder passar-la el mateix dia perquè van arribar molt tard. Per això van passar la nit al cotxe.
L'endemà la van poder passar i van córrer molt. Abdoulaye estava molt cansat i volia descansar en un hotel. El conductor Dadi també estava cansat però ell no volia descansar volia sortir pel Marroc aquell mateix dia, el que era impossible. I finalment es va posar a dormir al volant i van tenir un terrible accident i van morir tots dos.

Quan ens reunim (Història de gener)

Una vegada una noia anomenat Maria. Ella és d'edat 30 anys. Ella és molt bonica. Ella viu en Barcelona perquè estava estudiant a la universitat de Barcelona. Peró la seva família viu en paris. Un dia, quan ella anava a casa a Paris en tren. En tren ella va sentar-se sola després de 5 min un noi anomenat Carlos es va sentar amb ella. Carlos estava molest per alguna cosa. Maria va preguntar a Carlos què passa amb vostè. Carlos no va parlar amb la Maria. Maria li va preguntar una i altra vegada. Peró Carlos no va donar cap resposta. Maria li va preguntar una i altra vegada.

Carlos es va enfadat i a dir per qué em vas preguntar això. Qui és vostè i per què em dic el meu problema a vostè. Maria va ser molt graciàs ela va dir d’acord. Em vaig a presentar. El meu nom és maria i sóc de paris. Ara el teu problema. Carlos va dic estic parlant amb vosté en veu molt alta, peró vosté va preguntar una i altra vegada per qué. Perqué jo sé que quan em molest em va compartir els meu sentiments amb ningú i llaors em sento bé per això dic. Dir me el teu problema et sentis bé que carlos somriure. Carlos a dir que vosté ´s realment molt bona noia. Maria jo sé……………. Ara digues el teu problema.

Carlos va dir jo tinc una empresa però la meva empresa va baixar i tinc gran quantitat de perdre ells meus treballadors no funciona correctament i estic esgotat de la meva casa,ara no sé on vaig. Jo sé només que estic en un tren, peró no sè on vaig. Maria a dir jo crec que tornar a casa teva perquè la teva empresa et necessit. Tren va aturar a estació de Andorra. Maria va dir que tinc set i em vaig a comprar una ampolla d’aigua. Carlos va esperar per Maria. Maria de sobte tren lligarte no tornar en tren. Carlos va dir on ets Maria. Carlos a saltar desde tren i va veure que Maria ajudar un cec. Carlos va somriure i va dir Maria saps que vam perdre el tren.
Els van caminant al carrer. Maria a dir que, segons la meva opinió, tornar començar la seva empresa amb nous plans i coses noves. En aquest món res és impossible. Tot va a estar bé. van arribar a la carretera i vol que ningú el llevant al cotxe. Un home vell va donar ascensor en el seu cotxe que van arribar als seus llocs. Carlos va dir gràcies a maria i dir que em vol a vostè. Maria a dir que jo també. Carlos tú ets el meu primer amic que em a sugerir el meu vida. Després tornen a casa. Després de tres mesos es van casar i la empresa de carlos a arribar al etapa molt alt.
Sumit P.

El viatge (Història de gener)

A tots ens agrada viatjar i cada un viatja a on vol i també pot escollir el transport que més li agrada. Alguns els agrada anar en avió com jo, però hi ha altres persones que no els fa massa gràcia volar i prefereixen viatjar en autobús, en cotxe, en moto etc.
Trobo que anar en vaixell també és divertit, però si el vaixell és gran i hi té de tot: piscines, sales de joc, cinema i més coses. Jo quan vaig al Marroc, el meu país d’origen, fins ara només hi he anat en cotxe i després, en vaixell però algunes vegades hi he anat en autobús però no m’ha agradat perquè és molt estret i els seients són molt incòmodes per un viatge llarg.
Però quan vaig en autobús per Reus m’agrada perquè només passo uns minuts de no res, es clar que quan hi ha cua no, però m’agrada i així puc descansar mentre vaig d’un lloc a l’altre.

Aquestes vacances de Nadal he anat en avió a Holanda i és la primera vegada que vaig en avió i m’ha agradat molt i a més quan vaig en avió no hi ha semàfors ni cues i vas a una velocitat molt alta i això fa que arribis molt més aviat que quan viatges en tren o cotxe.

Mohamed M.

Guerra i Pau. Imad

Hi havia una gran ciutat on hi vivien moltes famílies. Una era una gran família molt rica, i una altre una família molt pobre.
La família rica tenia un fill, i la família pobre tenia una nena molt bona i bonica. Els dos nens anaven al mateix col·legi, l'IES Baix Camp.
El noi de la família rica tenia un grup de amics que a l'hora del pati, es reunia a un lloc. La nena tenia un grup de amigues que es reunia a un lloc de la cafeteria.
El grup del nen de la família rica es deia Guerra, i el grup de la noia es de la Pau.
El grup del noi sempre a les tardes es reunia amb els seus amics a casa seva, ell tenia un casa molt gran. A la seva casa es reunien per fer plans per fer guerres i baralles als instituts perquè els agradava fer moltes guerres a l'escolal per què no volien estudiar, volien fer perdre temps al nens que volien estudiar. Ells només, volien Guerra.
Peró llavors la nena de la família pobre que li agradava estudiar va fer parar la guerra entre uns i altres. Molts professors li van donar els premi de la Pau als instituts. El nen de la família rica es va tornar bon nen i va volia ser al grup de la Pau.

Guerra i Pau, Yassin

Hi havia una vegada un nen que es deia Pau, era un nen molt tranquil i molt bona persona li agradava la tranquil·litat el seu poble on vivia el abans, era molt tranquil i la gen que viu al seu poble també son molt tranquils.
I un dia va arribar un nen que es deia Guerra i des de que va arribar al poble del Pau sempre hi havia problemes i baralles.
La gent d'aquell poble es va tornar molt agressiva i molt violenta i tot es va tornar una guerra. Un dia en Pau va pensar què podia fer per fer tornar a la gent del seu poble tal com era abans, que es tornés tranquil·la, amable, simpàtica i moltes coses bones; i al final va decidir agafar la gent del seu poble reunir-los i parlar amb ells i explicar-los que és el que passava.
Al final van marxar a un altre poble per estar més tranquils i sense aquell noi que es deia Guerra perquè era qui va fer que el seu poble es tornés dolent i agressiu.
En Guerra també volia anar amb ells però en Pau no volia emportar-se'l i es va emportar tot el seu poble i els si va dir que Guerra és el qui ens ha portat tots aquests problemes i el seu poble va estar d'acord amb ell.

Guerra i Pau, Luisa

Hi havia una vegada un noi que es deia Guerra i una noia que es deia Pau.
Al nen l'agradava molt fer la guerra a la gent, ficar-se i maltractar a les demés persones dèbils, com una noia que li agradava tocar el piano en un restaurant per guanyar-se la vida per donar-li menjar a la seva família. En Guerra li feia la vida impossible.
Aquesta noia es deia Pau i era molt injust amb aquella noia que es guanyava la vida tocant aquell piano. Mentre el noi es ficava amb la noia el nen poc a poc li agradava ella, veia que la noia era dèbil, innocent i que era molt lluitadora i valenta per mantenir a la seva família, i ella poc a poc l' odiava més i més per fer-li moltes coses ficar-se amb la seva família, mentre la noia plorava dient que quant temps ha de durar aquesta tragèdia.
De cop i volta aquell nen va marxar i tota la gent va estar en pau i en tranquilitat.

El primer viatge d'en Joan (Història de gener)

Hi havia una vegada un noi que es deia Joan que mai havia viatjat en avió. Un dia en Joan va veure un avió volant i a l'arribar a casa va dir al seu pare, “pare podem alguna vegada viatjar en avió? Esque tinc una gran il.lusió de viatjar en avió”, li va dir el seu pare :Crec que no perquè la teva mare té molta por de viatjar en avions.
Pare puc parlar amb la mare i li puc dir que podria viatjar en avió. En Joan va dir a la seva mare; “t'agrada viatjar en avió”? I la mare va respondre Joan tinc una mica de por.
En Joan quan va acabar les seves classes va treure bones notes.
I la mare quan va veure les notes d'en Joan va parlar amb el seu marit, li va dir en Joan ha tret bones notes podriem fer li que la seva il.lusió es faci realitat.
El pare va dir a en Joan, Joan on t'agrada anar de viatje en avió. En Joan va respondre ràpidament a França, li va dir el seu pare preparat per què aquesta setmana viatjarem a França en avió. En Joan va estar molt content i va donar una abraçada al pare i també a la mare.
Mohamed H.

Viatge en tren (Història del gener)

Hi havia una vegada un noi molt petit que les deia Aitor i vivia a Barcelona a una casa molt petita, però un dia va decidir anar a passar unes vacances amb els seus pares que vivien a Madrid i tot d'una va fer les maletes i va agafar el tren.
Una vegada el tren estava ficat en marxa cap a Madrid i mentres estava al tren va conèixer una noia que es deia Teresa. La Teresa també anava a Madrid a veure el seu avi que estava malalt.
Un cop van arribar es van intercanviar els nombres de telefon i van quedar que es trucarien per la nit. Quan va arribar la nit l'Aitor va trucar a la Teresa i van quedar per anar a dinar al restarant xinès.
Al dia següent es van trobar al restaurant, ell estava molt content, sentia alguna cosa per la Teresa- Però tenia por de que el rebutgés. Quan van acabar de dinar la Teresa li va dir que sentia alguna cosa per ell i ell es va ficar tant content que li va dir: "Jo també sento alguna cosa per tu!".
Al poc temps es van casar i se'n van anar a viure a Madrid. El pare de l'Aitor els va fer una pregunta: si tendrien fills. per què ell encara no havia tingut cap net. Al cap de quatre mesos van tenir un fill i amb el temps van tenir més fills i més fills.

David M.

Units pel monopatí (història del gener)

Hi havia una vegada, un noi que tenia setze anys, anava sempre amb el seu grup d'amics en monopatí pels carrers de Barcelona.
En Joan, quan no anava amb el seu grup, li agradava viatjar amb el seu monopatí a casa dels familiars, perquè era un noi que quan estava sol li agradava estar en família perquè s'ho passava molt bé.
Un dia, en Joan, s'aborria molt i va decidir ajudar a la gent fent encàrrecs amb el seu monopatí per ajudar als que tenien pressa i no podien arribar a temps a algun lloc, ell feia grans favors fent aquests encàrrecs. En Joan va arribar un dia que va decidir fer els encàrrecs a pobles del voltant, hi havia què li donava diners per fer l'encàrrec.
Ara, aquest noi és molt ric i poderós, gràcies als diners que guanyava fent els viatges amb el monopatí, és va pagar els estudis ell mateix, gràcies això ara és advocat i guanya molts diners, perquè és el millor advocat de tota Barcelona.
En Joan, ara s'enfronta al cas més difícil de tota la seva vida, és tracta de que un noi de setze anys s'ha xocat amb el seu client, resulta que aquest noi anava en monopatí fent viatges encarregats. A en Joan li resultava molt difícil culpar al noi del monopatí, perquè li feia recordar la seva infància i veia injust fer-li pagar que es xoqués amb el seu client, perquè la culpa era del client i no del noi. El seu client anava corrents com un boig pel carrer sense mirar i el noi quan el va veure es va apartar, però, el client com anava sense mirar es va moure cap al costat on estava el noi i el noi no va poder fer rés.
Llavors, en Joan, va decidir perdre la lluita i que pagués les conseqüències el seu client. Ara en Joan s'ha cambiat de client, ara el seu client és el noi del monopatí.
Cristian

Rès és el que sembla (Història del desembre)

Etiquetes: sembla pobre, trist, solitari, ignorat, tancat; sembla un captaire.

És un home molt important i conegut al món sencer, és el millor científic del món.
Ara està assegut al terra, pensant fer proves científiques noves per descobrir, li agrada pensar al carrer assegut al terra descalç i jugant amb ninots, perquè així pensa molt més ràpid i millor.
És molt ric gràcies als invents científics que ha descobert, amb la gent és molt simpàtic, li agrada estar rodejat de molta gent.
Cada matí es va a fer “footing” per mantenir-se en forma i refrescar-se les idees.

Cristian.

Autostop (Història de gener)

Tinc 25 anys,hi vull anar a Múrcia, allà tinc família i vull passar les festes de Nadal amb ells,el problema que tinc es que no tinc com anar-hi.
He pensat en anar-hi fent autoestop,pot ser que en aquest mon hi hagi gent amable que hem vulgui portar. Acaba de sonar el despertador,són les 6 del mati i m' en vaig capa a la carretera .De camí penso que sóc una noia bastant desconfiada,però és l'únic remei que tinc per arribar-hi .
Fa deu minuts que passen cotxes i jo amb el dit aixecat,però entenc que no es parin,hi ha molta desconfiança a la gent desconeguda .Per fi para un cotxe,era una dona d'uns trenta i poc anys.
Hem va preguntar que on volia anar hi l'hi vaig dir que a Múrcia però ella només em podia portar fins a València capital ja que portem des de Castelló. Era una dona bastant seriosa però no desagradable.
Vam arribar a València i em va deixar per on hi passaven mes cotxes. Aquest cop van parar de seguida,era un home gran,molt agradable,ell hem va portar fins a Múrcia,encara que es va passar tot el trajecte explicant acudits.
Per fi vaig arribar,per fi podia passar les festes amb la família.
Sara G.

L'esforç (Història de gener)

Havia una vegada un noi que es deia David, tenia 16 anys i anava a 4rt de l'ESO, vivia en un poble al costat del Sàhara que es deia Disurt, i cada dia per anar a l¡institut tenia que caminar 2'6km pel desert.

Cada cap de setmana anava a treballar al taller mecànic del seu tiet,per poder-se comprar una bicicleta, no parava mai de esforçar-se per poder-se-la comprar la bicicleta. El seu pare sempre li deia que el que sembri o recollirà, es a dir, que si fa un esforç per aconseguir el que vol o aconseguirà.
En David sempre estava desitjant que arribes el divendres per poder anar a treballar. Sempre que el seu tiet li donava la paga del mes ho passava directament a la guardiola i no ho comptava, un dia anava a comptar els diners i va veure que tenia per comprar-se més d'una bicicleta, ho va dir al seu pare i el seu pare li va aconsellar de que seria millor un cavall, que seria més car però més rentable, que ell li ajudaria a pagar-lo.
Un dia van anar a mirar el cavall i el se pare li va dir que no agafes el més car, que agafés un normal que el pogués anar alimentant bé i que no li faltés de res, només comprar-lo van anar a una tenda d'animals per comprar-li tot el que necessités. Era dissabte i en David estava desitjant que fos dilluns per poder anar a cavall, al principi era una mica difícil portar-lo però el seu pare li va ensenyar uns bons trucs per portar-lo molt bé. El dilluns a les set del dematí en David ja estava donant-li de menjar als se cavall, en David va dir que li posaria de nom llampec perquè fos igual de ràpid. El dilluns a dos quarts de nou en David se'n va anar de casa galopant amb en llampec molt content i molt somrient perquè tot el que havia treballat havia sortit bé per el que volia.
Aitor

Per què? (Història d'una foto)

Tots els matins s'aixecava, obria la finestra i contemplava la llum de sol que entrava per la finestra. Sempre es preguntava per què? per què no he tingut la vida que volia? la família que esperava? els amics amb qui volia estar? perquè tot ha sigut tan difícil per a mi, és que m'ho mereixo? quin mal he fet? la vida m'ha jugat moltes males passades. Jo no volia matar-lo, tot ha sigut un error.

Tot va começar el meu primer dia de classes. Jo era nou a l'institut, a la meva clase thotom em mirava diferent per aixó, i ell, July li deien, era el típic pesat de totes les classes i clar jo era el reclam perfecte: Alumne nou, difícil de relaciornar-me. Va començar amb comentaris, però després va empitjorar, era això de prendre'm l'esmorçar, el diners... i així va passar el primer trimestre. Quan va començar el segon, ja no podía més, ja no ho suportava, així que vaig parlar amb el director que va parlar amb ell. Vaig pensar que d'alguna manera això calmaria la situació, però em vaig equivocar, tot el contrari va ser pitjor, va començar amb amenaçes.
Jo ja m'havia cansat, un dia vaig agafar la pistola del meu pare, només volia espantar-lo perquè no em molestesi més, però tot em va sortir malament. El vaig esperar en un carreró i quan vaig treure la pistola, vaig tremolar, i sense voler ... li vaig disparar al cap, vaig caure de genolls al veure'l estirat a terra sense vida, amb la seva sang sortint del cap, vaig córrer i córrer fins arribar a casa, vaig fer les maletes sense dubtar i vaig venir cap aquí, al camp on veniem de petits amb els meus cosins, i aquí estic des de fa 5 anys, amagat de thotom, sól, crec aquest era el meu destí. Totes les tardes em sento aquí a les escales de la porta preguntan-me perque? i esperant ...

Quin embolic! (Història d'una foto)

Hi havia una vegada una noia que es deia Jessica i sempre anava molt atabalada, perquè vivia sola i tot ho tenia que fer ella sola, anar a comprar, les feines de casa, estudiar, etc.
Però, la Jessica mai es rendia, i un dia ho va voler fer tot de cop.
Però quan portava una estona va veure que no ho podia fer tot a la vegada.
Al cap d'un mes, per fí, es va organitzar com fer totes les coses. De dilluns a divendres: feia els deures i estudiava, els dissabtes anava a comprar i feia les feines de casa, i els diumenges descansava a casa o se'n anava amb els amics a donar un tomb.
Al cap d'un any es va treure tots els estudis i ara treballa a l'empresa més important del país, és va casar amb l'home de la seva vida; es repartien les feines de casa, etc. I van tenir dos fills i van viure feliços per sempre.

CRISTIAN P.